• La força de la proximitat

    Marga Durá
    -
    10 abril, 2024

    La crònica de les ràdios locals acumula gairebé un segle de vida, des dels llunyans anys trenta, quan van néixer les primeres emissores en català emparades pel voluntarisme. Unes característiques que, després del desert que va suposar el franquisme, tenen les ràdios de proximitat que neixen amb l’arribada de la democràcia, quan, a finals dels setanta, Ràdio Arenys i Ràdio Rubí van obrir un camí que han seguit unes dues-centes emissores. Un model particular que, enmig d’un món cada cop més globalitzat, juga amb força l’aposta per la informació local.

    Una tertúlia esportiva de Ràdio Sant Cugat celebrada l'any 1984, dos anys després de la creació de l'emissora.
    Font:
    Ràdio Sant Cugat

    La ràdio de proximitat sembla, com tantes altres coses, un fenomen que va sorgir a rebuf de la Transició, però la seva història comença molt abans. “A partir dels anys trenta, durant la Segona República, trobem a Catalunya nou emissores: cinc a Barcelona (Badalona, Sabadell, Terrassa, Manresa i Vilanova i la Geltrú), dues a Tarragona (Reus i Tarragona), una a Lleida i una altra a Girona”, explica Rosa Franquet, catedràtica de Comunicació Audiovisual i Publicitat a la Universitat Autònoma de Barcelona i autora d’Història de la ràdio a Catalunya al segle XX. De la ràdio de galena a la ràdio digital.

    Aquestes emissores tenien molt curt abast, de vint a seixanta quilòmetres, i acostumaven a estar lligades a grups de radioaficionats, constata aquesta experta. Aquells pioners meravellaven el seu entorn mostrant unes caixes, moltes vegades elaborades artesanalment, que contenien estranyes veus. Eren veus sense professionalitzar, uns pioners que treien hores del temps lliure per elaborar graelles que nodrien amb informació propera, música i programes diversos. I aquí ja hi trobem una de les característiques que recuperarem al llarg de la història de les ràdios locals: el voluntariat com a motor d’aquests mitjans de comunicació.

    Aquestes emissores locals que emetien en català dormen el son dels justos durant la dictadura i el català desapareix de les ones. Les seves freqüències s’adjudiquen a les ràdios parroquials o entitats properes al règim. Qualsevol mitjà de comunicació, per petit que fos, era útil per adoctrinar. Aquestes emissores, sotmeses a la censura com tots els mitjans de comunicació de l’època, també funcionen gràcies al voluntariat i ofereixen una informació més propera. “A partir dels anys seixanta, ocasionalment es fa servir el català en espais reduïts, habitualment vinculats a esdeveniments folklòrics”, il·lustra Franquet.

    Enmig de l’alegalitat

    La mort del dictador, el 1975, marca l’inici d’una transició que no va retirar legalment la censura fins al 1977. Moltes coses estaven canviant i suposarà el tret de sortida per a un nou concepte de ràdio local. El 3 d’abril del 1979 se celebren les primeres eleccions municipals en democràcia. “Aquest va ser un moment iniciàtic per a les ràdios locals que comencen a sorgir en diferents municipis catalans”, contextualitza Antoni Esteve, llavors regidor d’Informació i Estadística de l’Ajuntament d’Arenys de Mar. Esteve, propietari del grup Lavinia i professor dels Estudis de Periodisme de la Universitat Pompeu Fabra, recorda que aquelles ràdios emetien algunes hores a la setmana. “A la tarda o a la nit o en cap de setmana, que era l’horari que els voluntaris podien dedicar”, afegeix.

    La situació d’aquestes emissores era d’alegalitat. No hi havia cap llei que les regulés, però tampoc cap que les prohibís. La interpretació de la llei va provocar alguns tancaments, encara que en la majoria dels casos es van tolerar i, fins i tot, es van incentivar. De fet, les ràdios locals tal com les coneixem avui neixen i viuen sota l’aixopluc dels ajuntaments.

    Això és el que justament va fer un jove Antoni Esteve des del consistori: incentivar Ràdio Arenys. Alhora, un altre jove periodista, Jordi Margarit –actual president del consell rector de Ràdio Associació de Catalunya–, que era regidor de l’Ajuntament de Rubí, feia el mateix amb la del seu municipi i va ser-ne el primer director. Dos pioners que van iniciar les primeres emissions locals, i encara avui les dues ràdios, la d’Arenys i la de Rubí, pugnen per qui va ser la primera. 

    En aquella època, totes les ràdios locals s’enfrontaven a un mateix problema per arribar a la seva audiència: l’emissor. Reunir els diners per comprar-ne un no era fàcil, però el problema principal era que els fabricants d’emissors no podien vendre’ls a particulars que no tinguessin una llicència de ràdio, i és per això que alguns radioaficionats els van haver de fabricar, tal com recorda Esteve.

    Uns anys després els problemes amb els emissors continuaven, com recorda Manel Domínguez, doctor en Comunicació Social, director del Màster en Comunicació Digital i Noves Tecnologies de la Universitat Abat Oliba i autor del llibre Sènior. La vida que no cessa (Diëresis, 2023). L’1 de març del 1995, ell i el seu equip de periodistes van passar un dissabte al matí a la torre de Collserola ajudant a muntar l’emissor que va permetre el naixement de COM Ràdio.

    Per entendre la magnitud del projecte ens hem de situar uns mesos abans, quan Domínguez analitza el model de ràdio local i arriba a una conclusió. “Les emissores eren explotades per les grans cadenes i no tenien cap mena de projecció. Calia invertir el model i fer-ne un que fos únic al món: crear una central de continguts seriosos, d’altíssima qualitat, amb grans professionals per donar servei a les emissores locals. D’aquesta manera, a banda de potenciar-ne el contingut local, rebrien informació global perquè els seus oients no haguessin de canviar de freqüència per estar informats del que passava al món. Això no s’havia fet enlloc”, recorda.

    Així és que va néixer COM Ràdio, una agrupació d’emissores municipals catalanes que no va tenir nom fins que una nit Domínguez no deixava de preguntar-se “com” podia ser que no se li acudís un nom. “COM” va ser la resposta que, a més de l’interrogant, parlava de comunicació. La Diputació de Barcelona va donar el vistiplau al projecte, que va permetre contractar comunicadors de primer ordre que encapçalaren aquest projecte que va acabar el 2012, tot i que el model de col·laboració entre les emissores locals va continuar a través de la Xarxa de Comunicació Local (XAL), que actualment aplega 148 ràdios i 55 televisions.

    Quan COM Ràdio va sortir a l’aire, però, va provocar un petit terratrèmol, ja que era un model que trencava amb el que s’havia defensat fins llavors. “COM Ràdio oferia una programació a la qual s’enganxaven les ràdios locals. Nosaltres, en canvi, volíem donar eines a les emissores locals perquè fossin capaces de generar continguts i poguessin escollir els que volien incorporar”, explica Francesc Tubau, assessor extern de la Federació de Mitjans Locals de Catalunya (FMCLCAT), entitat que va néixer el 1996 com a Federació de Ràdios Locals de Catalunya.

    Aquesta picabaralla va provocar una escissió: d’una banda, COM Ràdio, que anys després es convertiria en la XAL, i, de l’altra, la Federació de Ràdios Locals de Catalunya, que esdevindria l’actual FMCLCAT. Finalment, el 2012 les dues entitats van acordar dividir-se les funcions: la FMCLCAT es dedica a l’assessorament tècnic i jurídic, la formació dels professionals i els col·laboradors i la representació del sector, mentre que la XAL exerceix de productora dels continguts que les emissores locals poden incloure en les seves graelles.

    Així doncs, la possibilitat de compartir continguts i l’aixopluc dels ajuntaments marquen l’actual model de ràdio local catalana. De totes maneres, cada emissora s’organitza diferent. “A les poblacions més petites on hi havia un teixit associatiu potent es recorria al voluntariat, semblant al d’un grup de teatre o al d’un cinefòrum. 

    En canvi, a les ciutats de l’àrea metropolitana, que havien crescut ràpidament i on no hi havia aquest sentiment de formar part d’una comunitat, s’entenia que, si feies una feina, havies de ser retribuït. Ara hi ha emissores que opten per un model mixt, en el qual el director i alguns membres cobren i altres no. Però això en alguns casos també genera malentesos explica Esteve.

    Tenint en compte la importància del voluntariat, són més vulnerables a la manipulació les ràdios que no compten amb professionals? “No són més vulnerables pel fet que hi hagi gent amateur, perquè tenen les coses clares”, assegura Franquet. El que hi ha és un control social instantani. “A les poblacions petites no cal escriure al mitjà per opinar sobre una entrevista o un programa, perquè se’ls troben pel carrer”, afegeix Esteve.

    El futur, com assenyala Franquet, és tan incert com el de molts mitjans de comunicació en aquest món canviant. “S’haurà de tenir molt clar com s’articulen i com fan servir totes les plataformes disponibles”, conclou. El que queda clar, però, és que la informació local és i serà imprescindible en un món cada cop més globalitzat.  

    Aquest article es va publicar el febrer de 2024 a la revista Capçalera número 195.

    Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer

    Deixa el teu comentari